Ajuntament de Puigdàlber-FUNDACIO PALAU DE LA MUSICA

El que ha passat amb el cas Millet – Palau de la Música ha estat molt greu, i sort hem tingut tots plegats dels mitjans de comunicació per assabentar-nos de la magnitud de la tragèdia.

Tothom es pregunta com ha pogut passar, la quantitat de controls, auditories, revisions i inspeccions que s’ha saltat el molt murri, ell, i de moment també el tal Montull, acompanyats possiblement de molts altres col·laboradors necessaris per fer aquesta malifeta.

S’apunta com a possibilitat la gran confiança que generava el Millet aquest a tothom que el coneixia i així, amb bones paraules, amb la defensa constant del que ell deia estimar, la música, la cultura… anava fent.

I és que si no hagués estat tan ambiciós, si no hagués volgut abraçar tant i tant, possiblement ningú s’hagués assabentat del “manguis” que era. Però és que l’ambició fa cometre molts errors i com diuen, “tant va el canti a la font que al final es trenca”.

Ens preguntem possiblement el perquè del títol que he posat, si l’únic que faig es comentar el cas Palau de la Música.

Puigdàlber no és que sigui com el Palau de la Música, ja ho sabeu, “pobrets i alegrets”, aquí no es remenen tants diners i per tant és impossible parlar de milions d’euros, però en fets i percentatges sobre el líquid disponible, “ja ho veuríem”.

El Millet es podia permetre tenir un grau sou, provinent de les arques del Patronat, que no ho oblidem, eren plenes pel diner de molts espònsors i col·laboradors que amb la seva contribució, s’estalviaven en molt casos impostos (diner públic), eren plenes per aportacions voluntàries de particulars i directament també per subvencions de les administracions públiques. EL QUE VOL DIR QUE EL SOU DEL MILLET I ELS SEUS, ERA DINER PÚBLIC, DE TOTS.  Però es que també era públic tot el que es va emportar cap a casa d’estranquis.

A Puigdàlber, la coincidència primera és que tot el diner que es remena a l’Ajuntament es públic, ja sigui provinent directament dels impostos i taxes municipals, ja sigui per aportacions de les diferents administracions i finalment de subvencions. És important ser hàbil per aconseguir subvencions, però el que és encara més important, i on es demostra l’honradesa i la bondat del bon govern,  APLICAR LES SUBVENCONS ON TOCA.

El que vull dir  és que cap polític ni personatge amb responsabilitats de govern al front d’una administració que remena diner públic, pot fer cap actuació sospitosa de deixar entreveure qualsevol possibilitat d’apropiació de coses que no li toquen.

No es pot provar ni dir que hagi existit apropiació de res a Puigdàlber  en el període a què em refereixo (1991-2007), però el que si que puc assegurar i asseguro és que, veient com han anat les coses,  hi ha hagut moltes possibilitats  que quelcom hagi passat.

Pocs mesos abans de descobrir-se el cas Palau, la Fundació havia comprat un solar per 3 milions d’euros i resulta que el venedor era el mateix Millet que l’havia comprat feia un any per la meitat. Segons tinc entès, a Puigdàlber, també algú va intentar vendre a l’Ajuntament un edifici sense massa valor per fer-hi algun tipus de dependència, però sort que encara no tothom s’ha venut l’enteniment i es va impedir l’operació: Estem parlant de la nau de davant de la Sala Polivalent, que ara ja ha passat a mans d’altres propietaris i conseqüència d’aquesta transmissió, es va generar un estalvi de pagament de plusvàlua per part de l’antic propietari que tots coneixem si hem seguit els articles del bloc. (veure: http://cdcpuigdalber.wordpress.com/2009/02/10/mocio-de-reprovacio-a-lantic-a-alcalde-carrera/   http://cdcpuigdalber.wordpress.com/2009/08/01/carrera-o-com-estalviarse-impostos-sent-alcalde/

Ara, s’ha sabut també que per la darrera reforma del Palau de la Música, el despatx o empresa que va executar  l’obra va cobrar, diuen, uns 12 milions d’euros i a la comptabilitat de la Fundació hi consta un pagament de 24 milions, com veieu, “poca cosa”.  A Puigdàlber es va contractar l’obra de la Sala Polivalent per un import determinat i poc temps desprès de començar, ja s’havien acabat els diners (dit per tothom que hi va participar). Això va portar a molt de nerviosisme perquè s’havia d’inaugurar per la festa major, i la solució va ser anar traient partides del pressupost i canviant materials per altres més barats, resultant el que ha resultat, una Sala Polivalent que sembla de joguina, s’esquerda, cauen les plaques, la teulada malt feta, entra l’aigua per tot arreu quan plou, manca la cortina talla focs de l’escenari, el terra és com a mínim de terceres, per no dir “de rebuig” i un llarg etcètera per tots conegut i comprovat, sense entrar ara en examinar la necessitat  i encert del disseny i la utilitat que es pot donar a la Sala.

Ens podem preguntar, per què aquesta manca de qualitat dels materials i aquesta deixadesa en l’execució i per què es van acabar tan aviat els diners destinats a l’obra.   ES UN MISTERI …. o no.

Les especulacions que es van sentint són moltes, però totes tenen a veure amb la coincidència de la construcció d’un restaurant al poble, al mateix temps que l’obra de la Sala Polivalent, feta pel mateix constructor i la sospita  que el repartiment de pagaments no fos precisament  proporcional a l’obra executada a cadascuna de les finques sobre les que es feien les obres coincidents.  M’explico: Si el pressupost de la Sala era “x” i el de la reforma i ampliació del restaurant era “y”, i el constructor era el mateix,  és fàcil que camions cap aquí i camions cap allà per tal d’estalviar feina, i carretons cap aquí i carretons cap allà per aprofitar el viatge, les eines i els treballadors, vaja, que tot podia ser un batibull en coincidir feina, execució, empresa, treballadors… en un mateix temps i en un mateix petit espai (Puigdàlber). Per a l’empresa constructora contractada,  el pressupost de la feina a fer era d’ “x+y=z”, per tant el que havia de cobrar en total era només “z”. Si tots dos pressupostos estaven ben fets com es presumeix, les dues obres s’haurien acabat satisfactòriament, però resulta que una ha resultat un desastre perquè es va acabar el pressupost abans d’hora (va ser casualitat, però es va acabar el pressupost “x” de la Sala) i es va haver de retallar per tot arreu. SUPOSO QUE EL CONSTRUCTOR va cobrar “z” que, com recordeu, era “x+y”, però si “x” s’ha quedat curt, vol dir que “y” s’ha quedat llarg o que part del pressupost d’ “x” ha anat a “y”. Ens podem preguntar quina proporció de desviament hi ha hagut, ens podem preguntar si hi ha hagut desviament entre els dos pressupostos… ens podem preguntar moltes coses però com ja he dit en moltes ocasions, la Sala està fatal des del primer dia i el restaurant, pel que diuen els que l’han vist o han gaudit de l’amabilitat del seu amo, està molt bé, TANCAT de moment, però no cau, ni té goteres, li funciona l’aire condicionat correctament i te unes cadires com les de la Sala Polivalent, però de diferent color.

Els sopars de l’Ajuntament a l’ex-restaurant del poble, dietes suculentes per a l’economia de Puigdàlber, reunions d’una associació privada en dependències municipals a tutti-pleni, el pagament de serveis de manteniment sobredimensionats a un regidor, aprofitament del càrrec per organitzar autocars i viatges,… etc… no tenen cap importància, són normals en administracions com la de la Fundació Palau de la Música de  senyors  Millets i Montulls.

L’anunci de l’article començava per “certes similituds” ja veieu, són només “certes similituds” perquè a Puigdàlber NO HA PASSAT RES.

Si surten noves coincidències amb el protagonista o els col·laboradors,  tant d’un com de l’altra costat, ja les afegiré i anirem comparant. Aquest cas Millet – Montull – Palau de la Música ha anat molt bé per fer comparatives.

En una nova notícia d’ahir (28-09-2009), referent al cas Palau,  he sabut que per part de Montull es va demanar a un professional que fes factures falses, per actuacions que no havia fet i en negar-s’hi, es va donar la feina d’arreglar l’orgue per deu vegades més a una altra empresa. A Puigdàlber no tinc noticies d’una actuació semblant, però el que si que va passar és que tant l’obra de la Llar d’Infants com la del Centre, es va fer per adjudicació negociada directa…. I així va sortir l’obra de la Llar,  multiplicada per dos  sense explicació creïble. I així està l’obra del Centre, abandonada i l’empresa en fallida.  CAL DIR QUE L’ EMPRESA ERA LA MATEIXA.

En aquest cas Palau queda clar i demostrat, que tot comença  i es descobreix quan algun implicat directe en els afers PARLA i explica les seves experiències… sempre i quan no estigui tan enfangat com el dissenyador de la fàbrica del fang.